La creativitat publicitària ha estat un dels fenòmens més curiosos d’analitzar si hom es pren la molèstia de llegir l’extensa literatura disponible. En aquesta secció revisaré com el creatiu es veu a si mateix i com tracta d’explicar el seu model de procés creatiu.

És sorprenent que un subjecte que escriu eslogans s’auto-defineixi com creatiu. No hi tinc rés en contra, senzillament ho veig com un acte pressumptuós. Suggereix que és el centre de l’activitat publicitària quan realment no és més que una peça de l’engrenatge, una peça petita, però valuosa i important.

S’ha de reconéixer que el redactor publicitari -prefereixo utilitzar aquesta definició,  en lloc de creatiu- interpreta un paper important, el d’un actor si s’em permet establir un paral·lelisme amb un pel·lícula. Potser, això és el que ha condicionat gran part de la literatura sobre creativitat publicitària escrita per redactors publicitaris, hi ha una gran diferència entre esdevenir l’estrella i ser un dels protagonistes.

Feta aquesta introducció, només em resta exposar que un dels meus reptes personals -gestat enguany fa uns deu anys, en el despatx d’un amic meu –redactor publicitari– mentre compartíem una estona agradable, amb un altre vell amic, un consultor d’organització- és el dissenyar una eina que assisteixi al redactor publicitari i al director d’art en el seu procés creatiu.

Finalment, vull incloure una frase d’Altarriba (2005) que reflecteix les grans dificultats que intueixo que apareixeran en aquest llarg i tortuós camí:

Possiblement podem concloure que el concepte creatiu publicitari existeix, però és molt difícil explicar-ne la seva causa.

Anuncis