Triar el tema de la investigació és potser l’etapa més complexa de totes les que ocupa una investigació o recerca. L’elecció d’un tema pot semblar aparentment el resultat d’una investigació sistemàtica, però acostuma a ser conseqüència de circumstàncies i accions que involucren consciència i atzar(1). Aquesta darrera afirmació és comuna a qualsevol activitat creativa, ja sigui d’invenció o de reinvenció.

Podem generalitzar que un creador -l’investigador n’és un- és un conjunt de recursos culturals: on i com s’ha criat, on i com viu, quins llibres ha llegit -o de quines fonts documentals ha begut-, quins són els seus cercles o grups d’opinió més propers,… Les particularitats de la seva vida, en el fons determinen quins són els seus interessos actuals i vers on s’orienta el seu aprenentatge.

Partint d’un tema inicial, l’investigador segueix un procés de modelat per tal d’adaptar-lo a les seves capacitats i interressos. Aquest procés el podem definir de la següent manera(2):

Planificació del temps.

Encara que no sigui molt acurada la nostra previsió inicial, sempre es recomanable fer llistes d’activitats particulars i assignar-lis un temps específic. Aquesta planificació ha d’incloure les fases de la selecció del tema i no tot el desenvolupament del mateix, tasca poc eficient en no tenir prou informació per elaborar-la.

Guiar-se pels propis interesos.

Una manera força pràctica d’iniciar la recerca és recordar què ens interessa, pensar el que ja sabem i determinar el punt de partida. Hi ha un mètode senzill per fer-ho, elaborar tres llistes: la primera amb temes del que ja tenim coneixements, la segona els que ens agradaria explorar i la tercera com el conjunt intersecció de les dues primeres.

Fermentar les idees.

La elaboració de llistes ens haurà proporcionat un bon ventall d’idees que caldrà polir. Melissa Walker (p-47, 2000) afirma que “La ramificiació és l’alternativa que presente el’hemisferi cerebral dret en lloc de l’esquema.” Els mapes mentals ens proporcionen un bon suport per a organitzar la informació i projectar-la abans d’estructurar-la -establint una seqüència lògica- definitivament en un esquema(3). De tota manera, cal tenir present que el proces creatiu és realment complex i que no hi ha un únic model que el pugi representar.(4)

Fer les preguntes correctes.

Una excessiva concentració o focalització vers una cosa sovint es tradueix en una pèrdua de perspectiva. Per a recuperar la perspectiva una de les millors eines que disposa un investigador és el contrast amb altres persones. Per a preparar aquesta acció és recomanable formular les preguntes que ens agradaria respondre sobre el tema. Una vegada caldrà jerarquitzar-les per la seva prioritat. Presentant-les d’aquesta manera, el seu contrast amb altres persones sol ser molt més eficient.

Prendre una decisió.

Després del contrast i de les implicacions que hagin suposat sobre el nostre esboç del tema, estarem en disposició de determinar quina serà la seva estructura i tindrem una idea aproximada de com l’haurem de presentar, doncs la investigació ha d’estar adreçada a algú. El resultat final de la nostra investigació és un acte comunicatiu(5), un document(6) que esquematitza el contingut, una classe de missatge(7).

(1) Romo, Manuela, Psicología de la Creatividad. Editorial Paidós, Barcelona (1997).
(2) Walker, M. Cómo escribir trabajos de investigación. Ed. Gedisa, Barcelona (2000).
(3) En aquest blog utilitzo habitualment aquest tipus d’eina, que en anglès rep el nom genèric de mind maps software, i que en aquest cas és freemind.
(4) Tabor Greene, Creative Process Dynamics
(5) Pinto, M et al. Indización y resumen de documentos digitales. Ed. Trea, Gijón (2002).
(6) López Yepes, J. Manual de Ciencias de la Documentación. Ed. Pirámide, Madrid (2006).
(7) Pinto, M et al. Classificació dels Gèneres Comunicatius

Advertisements