El segrest de tres cooperants catalans a Mauritània ha provocat les més diverses reaccions entre la població civil, la política i els mitjans de comunicació. El meu escalf i suport s’adreça a unes famílies enguany preocupades i turmentades pel que els pugui succeir a tres dels seus membres, amb l’agreujant de l’arribada d’unes dates tan assenyalades. Desitjo que ben aviat siguin a casa sans i estalvis.

De tota manera, vull fer un petit exercici d’anàlisi de l’esdeveniment, des de la pell del qui va “organitzar” el segrest, tenint en compte la manca de mesures de seguretat reals en la caravana humanitària:

  • Dos vehicles tot-terreny lleugers camuflats de l’exèrcit -només pintats- s’encarreguen d’aturar el darrer vehicle.
  • En cas de ser una pista, un d’ells esperaria fins el trencant de la carretera.
  • Un cop segrestats els cooperants, els dos vehicles es reuneixen al punt de trobada a la carretera, per transferir -los.
  • El vehicle  “esqué” hagués desfet el camí, per tot seguit enfilar l’est vers a Mali amb un rastre -rodades- ben visible.
  • El segon amb els cooperants, per carretera podria enfilar el nord o el sud, no hi ha gairebé rastre visible.
  • En direcció nord o sud a una distància màxima de 20 Km hagués canviat de vehicle, camioneta o furgoneta (el tercer vehicle).
  • El tercer vehicle aniria direcció oest -o est-, vers la costa hi ha un munt de pobles de pescadors.
  • Coincidint amb l’hora de sortida de les barques (hi ha temps de sobres), els hagués embarcat.

D’aquesta manera no hi ha rastre (o gairebé) i guanyo un dia per a preparar el desembarcament en un lloc segur.

El cost de preparar una operació com aquesta és rissori, el benefici potencial 3-5 milions d’euros.